L'altre dia, vaig llegir aquest article de Rosa Montero... i el vaig trobar tan tendre, tan fantàstic, tan.... posau voltros les paraules :) que el volia compartir amb voltros.
"Sucedió hace un par de meses, en la mañana de un mustio y helador día de otoño. A una hora temprana y todavía oscura, Pilar, profesora en un instituto del barrio de Guinardó, en Barcelona, llegó a su trabajo e intentó entrar con su coche al aparcamiento del centro. Delante de la puerta corredera había una anciana. "¿Trabaja usted aquí?", preguntó la mujer. La profesora contestó que sí, y entonces la señora aguardó a que aparcara. Luego se acercó a Pilar y le dijo tímidamente lo que estaba buscando: "He venido a la escuela porque me gustaría aprender a escribir". Llevaba desde las ocho de la mañana pegada a la puerta a la espera de poder hablar con alguien.
La mujer tiene 82 años, se llama Mari y reside en un hogar tutelado para ancianos. Ahora Pilar va a su casa cuando puede y le da clases. A ella y a otras dos amigas de su edad que se han sumado. No sé nada de la vida de Mari, pero me imagino que no ha debido de ser nada fácil. Ninguna vida lo es, pero si llegas a los 82 años sin saber escribir, y probablemente leyendo fatal, entonces es que has sido especialmente pobre, especialmente marginada y desposeída, porque el primer derecho y la primera riqueza es la cultura. En el mundo hay 770 millones de analfabetos, que es cerca del 9% de la población, y el 64% de ellos son mujeres. Y en esta España tan supuestamente rica y ultramoderna tenemos 850.000 iletrados (un 2,3%), y la desproporción entre sexos es aquí todavía un poco mayor. Lo que quiere decir que por cada hombre hay dos mujeres y pico. Una de ellas, la muy guerrera Mari, que en el invierno de su vida decidió lanzarse a la calle una mañana oscura en busca de una escuela en donde la enseñaran. Cuántas veces habrá soñado con poder aprender. Y cuánta fuerza y cuánta inteligencia hay que tener para perseguir ese sueño hasta cumplirlo." Rosa Motero
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ESCRITS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ESCRITS. Mostrar tots els missatges
24/1/09
24/4/08
MISSATGE DE MARGARET MAHY ADREÇAT A TOTS ELS INFANTS DEL MÓN
EN MOTIU DE LA CELEBRACIÓ DEL DIA INTERNACIONAL DEL LLIBRE INFANTIL 2007 L'ESCRIPTORA NEOZELANDESA ESCRIU AIXÒ ALL FILLETS I FILLETES DEL MÓN...
VAL LA PENA LLEGIR-LO... RECULL TOTA LA MÀGIA DE LA LECTURA
No podré oblidar mai com vaig aprendre a llegir. Quan era una nena, les paraules em corrien davant dels ulls com petits escarabats fugissers. Però jo era més intel·ligent que elles. Vaig aprendre a reconèixer-les sense que importés la seva veloç carrera. Al final, vaig poder obrir llibres i entendre tot allò que hi havia escrit. Vaig ser capaç de llegir contes, acudits i poemes jo sola.
Per descomptat que va haver-hi sorpreses. La lectura va donar-me poder sobre els contes i d’alguna manera també va donar als contes poder sobre mi. Mai no n’he pogut escapar. Això forma part del misteri de la lectura.
Un obre un llibre, acull les paraules i la història, que és bona, esclata a l’interior nostre. Aquells escarabats que corren en línia recta d’un costat a l’altre de la pàgina en blanc es converteixen primer en paraules i després en imatges i successos màgics. Tot i que certes històries semblin no tenir res a veure amb la vida real... tot i que es transformin en sorpreses de tot tipus i estirin les seves possibilitats d’un costat a l’altre, com una goma elàstica, al final els contes que són bons ens tornen a nosaltres mateixos. Són fets de paraules i tots els éssers humans volem tenir aventures amb les paraules.
Quasi tothom comença com a oient. Quan som bebès les nostres mares i els nostres pares juguen amb nosaltres, ens reciten rimes, ens toquen els dits dels peus (aquest és el pare, aquesta és la mare...) o aplaudeixen amb nosaltres (palmes palmetes...). Els jocs amb paraules ressonen en veu alta i, com a infants, els escoltem i riem amb ells. Després aprendrem a llegir la tinta negra sobre el full blanc, i fins i tot quan llegim en silenci una certa veu hi és present. De qui és aquesta veu? Pot ser la teva pròpia veu, la veu del lector. Però és més que això. És la veu de la història parlant des de l’interior del lector.
Per descomptat que hi ha maneres diferents de contar històries avui dia. Les pel·lícules i la televisió tenen històries a explicar encara que no usin el mateix llenguatge que els llibres. Els autors que treballen en guions de televisió o cinema sovint usen poques paraules: «Que les imatges expliquin la història», diuen els experts. Veiem televisió amb altres, però quan llegim quasi sempre estem sols.
Vivim una època en què el món és ple de llibres. Forma part de la travessia del lector trobar, entre la jungla dels escrits, alguna història que salti de manera màgica... alguna història tan emocionant i misteriosa que el transformi. Crec que cada lector viu per al moment en què la paraula quotidiana canvia per deixar pas a una nova broma, a una nova idea, a una nova possibilitat amb una nova veritat donada pel poder de les paraules. «Sí, és veritat» diu una veu en el nostre interior. «Et reconec!», quina emoció llegir!
VAL LA PENA LLEGIR-LO... RECULL TOTA LA MÀGIA DE LA LECTURA
No podré oblidar mai com vaig aprendre a llegir. Quan era una nena, les paraules em corrien davant dels ulls com petits escarabats fugissers. Però jo era més intel·ligent que elles. Vaig aprendre a reconèixer-les sense que importés la seva veloç carrera. Al final, vaig poder obrir llibres i entendre tot allò que hi havia escrit. Vaig ser capaç de llegir contes, acudits i poemes jo sola.
Per descomptat que va haver-hi sorpreses. La lectura va donar-me poder sobre els contes i d’alguna manera també va donar als contes poder sobre mi. Mai no n’he pogut escapar. Això forma part del misteri de la lectura.
Un obre un llibre, acull les paraules i la història, que és bona, esclata a l’interior nostre. Aquells escarabats que corren en línia recta d’un costat a l’altre de la pàgina en blanc es converteixen primer en paraules i després en imatges i successos màgics. Tot i que certes històries semblin no tenir res a veure amb la vida real... tot i que es transformin en sorpreses de tot tipus i estirin les seves possibilitats d’un costat a l’altre, com una goma elàstica, al final els contes que són bons ens tornen a nosaltres mateixos. Són fets de paraules i tots els éssers humans volem tenir aventures amb les paraules.
Quasi tothom comença com a oient. Quan som bebès les nostres mares i els nostres pares juguen amb nosaltres, ens reciten rimes, ens toquen els dits dels peus (aquest és el pare, aquesta és la mare...) o aplaudeixen amb nosaltres (palmes palmetes...). Els jocs amb paraules ressonen en veu alta i, com a infants, els escoltem i riem amb ells. Després aprendrem a llegir la tinta negra sobre el full blanc, i fins i tot quan llegim en silenci una certa veu hi és present. De qui és aquesta veu? Pot ser la teva pròpia veu, la veu del lector. Però és més que això. És la veu de la història parlant des de l’interior del lector.
Per descomptat que hi ha maneres diferents de contar històries avui dia. Les pel·lícules i la televisió tenen històries a explicar encara que no usin el mateix llenguatge que els llibres. Els autors que treballen en guions de televisió o cinema sovint usen poques paraules: «Que les imatges expliquin la història», diuen els experts. Veiem televisió amb altres, però quan llegim quasi sempre estem sols.
Vivim una època en què el món és ple de llibres. Forma part de la travessia del lector trobar, entre la jungla dels escrits, alguna història que salti de manera màgica... alguna història tan emocionant i misteriosa que el transformi. Crec que cada lector viu per al moment en què la paraula quotidiana canvia per deixar pas a una nova broma, a una nova idea, a una nova possibilitat amb una nova veritat donada pel poder de les paraules. «Sí, és veritat» diu una veu en el nostre interior. «Et reconec!», quina emoció llegir!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)